En aquest article tractarem l’acord de confidencialitat i el pacte de no competència, dues figures jurídiques que, pels seus objectius, s’han tornat molt importants -gairebé indispensables- en el tràfic mercantil.
L’acord de confidencialitat
L’acord de confidencialitat o més comunament conegut NDA (senar disclosure agreement), té com a finalitat protegir legalment informació que s’intercanvien dues entitats per a finalitats comercials, és a dir, la informació que es trasllada està restringida a les parts contractants de l’acord.
També són molt coneguts com a acords de confidencialitat i no divulgació, i se solen utilitzar principalment entre companyies per a avaluar certs processos usats per una de les companyies per a mesurar l’interès a formalitzar posteriorment un contracte entre les parts.
Les qüestions que hauran de regular aquest tipus d’acords són: les parts a les quals se sotmet a l’obligació de guardar confidencialitat, l’objecte de l’acord, definir en què consisteix la confidencialitat i sobre quins aspectes recaurà aquesta obligació, les excepcions en cas que n’hi hagi, la vigència de l’acord, així com una vegada finalitzat aquest acord el temps durant el qual s’hagi de mantenir la confidencialitat.
Pactes de no competència
Una altra manera de protegir informació sensible d’una companyia, és mitjançant els pactes de no competència. En aquest cas, és destacable que aquests pactes poden signar-se entre empreses o entre un treballador i el seu ocupador (que estarà llavors regulat per l’Estatut dels Treballadors, en el seu article 21).
Així, perquè un pacte de no competència entre un treballador i l’empresa sigui vàlid, cal que l’empresari tingui un interès industrial o comercial que hagi de protegir, i que aquest pacte de no competència -amb la conseqüent obligació de l’empleat de no competir- estigui degudament remunerat, és a dir, que la compensació econòmica de l’empleat ha de ser adequada a la seva finalitat indemnitzatòria. Un altre aspecte molt important a tenir en compte per a la validesa d’aquest pacte és el temps pel qual s’obliga a mantenir la no competència. Segons la jurisprudència en cas de treballadors tècnics, el termini del pacte no podrà excedir de 2 anys. Mentre que per a la resta de casos, amb 6 mesos és suficient. De tal forma que si no es respecten aquests terminis segons determina la Sala social del Tribunal Suprem, aquests esdevindran nuls de ple dret.
Aquest tipus de pactes han d’elaborar-se amb molta cura i respectant al màxim la Llei aplicable i la jurisprudència en aquesta matèria, perquè no deixa de ser una limitació del dret al treball i a la lliure elecció de professió reconeguts tots dos constitucionalment.
Des del despatx Navas & Cusí li recomanem que es posi en contacte amb nosaltres i un dels nostres advocats especialistes en Dret Mercantil li podrà atendre personalment.
