El 14 de març del 2.020 es va decretar (Reial Decret 463/2020 del 14 de març) a Espanya l’estat d’alarma arran del creixement exponencial de la pandèmia COVID19 declarada per l’Organització Mundial de la Salut.
A resultes del tancament de fronteres i del confinament de la població per les autoritats públiques una abrupta crisi econòmica es va instal·lar al nostre país (ia la resta de països del nostre entorn).
Una de les primeres mesures adoptades pel Govern espanyol va consistir en “l’aprovació d’una Línia per a la cobertura per compte de l’Estat del finançament atorgat per entitats financeres a empreses i autònoms”. El Reial decret llei 8/2020 de 17 de març (BOE 18 de març) regulava a l’ article 29 aquesta classe de mesures.
Segons el precepte esmentat del Decret llei, a fi de facilitar el manteniment de l’ocupació i pal·liar els efectes de la pandèmia el Ministeri d’Afers Econòmics concediria avals (fiances pròpiament dites), per un import màxim de 100.000 milions d’euros, fins al 30 de juny del 2.022, per garantir personalment davant les entitats financeres el finançament d’empreses i autònoms. Aquests ajuts venia precedit d’una acció institucional de la Unió Europea. L’acció de l’Estat no es podia entendre sense la intervenció prèvia de les institucions de la Unió.
En l’àmbit comunitari, en el context d’una acció coordinada amb les institucions comunitàries i els Estats membres, la Comissió Europea va aprovar i publicar el 20 de març de 2.020 el “Marc Temporal relatiu a les mesures d’ajuda estatal destinades a donar suport a l’economia en el context de l’actual brot de COVID 19”.
A grans trets, la Comissió Europea autoritzava els Estats membres a facilitar “ajudes” (a les empreses) en forma de “GARANTIES PUBLIQUES DE PRÉSTEC” . Aquestes garanties públiques s’autoritzaven per un període de durada no superior a sis anys i per un import no superior al 90% del principal del préstec.
El missatge institucional era evident: les institucions públiques (les comunitàries i les dels Estats membres respectius de la Unió) serien el principal suport i garant de l’activitat econòmica davant les empreses i autònoms.
Per la seva banda, a nivell estatal, el Consell de Ministres, va aprovar el 24 de març de 2.020 les “característiques del primer tram de la línia d’avals de l’ICO per a empreses i autònoms per pal·liar els efectes econòmics del COVID19”.
El Consell de Ministres va aprovar el primer tram de la línia d’avals a PIMES i autònoms, a constituir per una entitat pública, l’Institut de Crèdit Oficial (d’ara endavant, ICO), per un termini màxim de durada de 5 anys i per un import no superior al 80% de l’operació (en el cas de PIME), un 70% en el cas d’empresaris que no reunissin la condició de PIME, i un 60% en el cas d’operacions de renovacions de préstec signades amb posterioritat al 17 de març del 2.020.
Les entitats financeres registrades i supervisades pel Banc d’Espanya que van decidir participar en aquestes línies d’avals van signar un contracte o acord marc amb l’ICO que regulava les condicions particulars entre cada entitat financera i l’ICO
Un cop aprovades les línies d’aval de l’ICO i signats els Acords Marc corresponents, les entitats financeres van procedir a la signatura de les pòlisses de crèdit corresponents amb els empresaris.
I aquí és on es van produir les primeres disfuncions.
La teoria i la pràctica no sempre han anat parelles:
1-.Les línies d’avals de l’ICO per a empreses i autònoms, estaven destinades, strictu sensu, per pal·liar els efectes negatius de la pandèmia i per cobrir pròpiament i estrictament necessitats financeres d’empreses i autònoms generades a resultes de la mateixa.
2.- Les línies d’avals de l’ICO per a empreses i autònoms comptaven, precisament, amb la garantia (el suport) de l’Estat. L’Estat seria qui assumia, públicament i institucionalment, la cobertura del 80% de l’operació. El risc del 20% restant de l?operació seria assumit per les entitats financeres.
Aquesta era la teoria.
A la pràctica, però:
1.-Ens consta que molts dels Administradors o gerents de companyies mercantils, constrenyits probablement per les necessitats financeres urgents derivades de la pandèmia (alguns amb establiments tancats al públic per ordre de les autoritats sanitàries) s’han resignat a signar els préstecs esmentats de la línia COVID19 afegint a part de la seva signatura com a representant de la companyia la rúbrica com a “avalador personal solidari” d’aquests préstecs, amb les conseqüències econòmiques gravíssimes que això implica.
2.- Ens consta igualment que molts dels esmentats Administradors o gerents d’aquestes companyies mercantils van subscriure addicionalment una sèrie de productes financers vinculats als préstecs esmentats.
Així ho reflecteix l’“Informe de Fiscalització” emès pel Tribunal de Comptes el 29 de juny de 2.022 :
“…No obstant, les mesures de control descrites no han impedit que es produís un nombre rellevant de queixes i reclamacions dels clients sobre el compliment de les obligacions analitzades. El Servei d’Atenció al Client de l’ICO va rebre en el període fiscalitzat 1.301 queixes per escrit, 10.290 peticions d’informació per escrit i 38.897 trucades sol·licitant informació amb relació a les línies d’avals fiscalitzades. Els motius principals de queixes i reclamacions van ser els elevats tipus d’interès aplicats a les operacions, l’exigència de garanties addicionals als avals, la retenció total o parcial del préstec per pagar altres operacions, l’exigència de contractació de productes addicionals per realitzar l’operació i la dificultat o tardança en el desemborsament dels fons després d’haver signat les operacions”
Fins ara, la gran preocupació de les entitats financeres prestadores a les línies de préstecs avalats per l’ICO ha estat evitar, per tots els mitjans, que l’aval públic de l’ICO resultés eventualment perjudicat a resultes d’una “renegociació” de la deute a través d’un ajornament, fraccionament o quitació dels préstecs.
En resposta a aquestes preocupacions, sent conscients de les dificultats financeres en què es trobaven moltes empreses prestatàries per tornar aquests préstecs, s’han aprovat normes que flexibilitzen les rigideses inicials per accedir a la modificació d’aquests préstecs:
Efectivament, el Reial Decret Llei 5/2021 de 12 de març (art 16), l’Acord del Consell de Ministres d’11 de maig de 2021, el Reial Decret Llei 20/22 (article 105), i fins i tot notes internes del propi ICO adreçades a les entitats financeres han servit d’instruments normatius per facilitar “l’ajornament, fraccionament i fins i tot una eventual lleva” del deute de l’empresa o de l’autònom, mantenint incòlum en aquests casos l?aval de l?ICO.
Tot i això encara resta una incògnita a resoldre.
A banda de l’aval de l’ICO, algú es recorda dels avalistes particulars? Que se sàpiga fins avui els mateixos s’han mantingut apartats i silents. Per fer servir un símil, sembla que “la festa no va amb ells”. Res més allunyat de la realitat.
Estem parlant- ja ho hem comentat-d’aquells particulars, no beneficiaris finals d’aquests préstecs, que tot i haver-se publicat als quatre vents que les línies de crèdit Covid 19 estarien garantits per l’Estat i beneïdes per la Unió Europea (fins i tot un 90% de l’operació) es troben ara expectants i tenallats a l’esdevenir dels esdeveniments que poden desembocar a l’impagament i execució de TOTES les garanties prestades en aquests crèdits, podent, en conseqüència, veure afectat TOT EL SEU PATRIMONI.
Creiem que aquests particulars mereixen ser igualment ser protegits jurídicament -amb tant o més zel que el dispensat fins ara a favor del prestador o prestatari- en el cas de dificultats o impagament d’aquestes línies de préstec per part del prestatari.
En aquest sentit, considerem que resulta indispensable recórrer, ja preventivament, a l’assessorament professional i demanar el consell professional d’ advocats de Dret Bancari, Financer i Europeu que analitzin cada cas concret i puguin articular la millor defensa dels interessos d’aquests particulars.
