Després de la mort d’una persona, són els anomenats com a successors o hereus d’aquesta (testamentaris o imposats forçosament per la Llei) qui poden ocupar el lloc del causant. En els seus béns, drets i també en les seves obligacions.
I diem «poden», perquè l’acte jurídic que determina aquest trànsit efectiu és l’acceptació (expressa o tàcita) d’aquesta successió.
Sense acceptació o repudiació, l’anomenat a l’herència no deixa de ser un «convidat a la successió». Si accepta es converteix en hereu (encara que sigui amb efectes retroactius a la mort del causant). Si repudia perd llavors l’oportunitat de convertir-se en hereu.
Així les coses, no resulta infreqüent que en determinats casos, a la mort del causant, els hereus anomenats a succeir-lo morin sense haver acceptat o repudiat l’herència del primer. Són variades les causes: una disputa familiar, la mort sobtada del mateix anomenat a l’herència, motius fiscals, deixadesa, etc.
Dues successions en joc
En aquests casos, parlem de dues successions: la del primer causant, i la de l’hereu d’aquest que mor sense haver acceptat o repudiat l’herència del primer:
- «A» (primer causant) mor i, a la seva mort, és anomenat a succeir-lo «B» (transmitent).
- Però B mor sense haver acceptat ni repudiat l’herència d’A.
- Els hereus de B (transmissaris) es troben ara que l’herència de B (transmitent) també està integrada pels drets que corresponien a B en l’herència d’A (primer causant).
El detall és rellevant: a més del patrimoni de l’herència del primer causant (A), l’anomenat a succeir-lo B (transmitent) —que mor sense haver acceptat ni repudiat l’herència d’A— compta amb el seu propi patrimoni que pot ser repartit entre els seus respectius hereus (transmissaris).
Quina és, doncs, la resposta del Dret?
L’article 1006 del Codi Civil diu que a la mort de l’anomenat a heretar el primer causant sense haver acceptat ni repudiat l’herència d’aquest, passarà als propis hereus de l’anomenat a succeir (és a dir, als hereus del mateix hereu) el dret a acceptar o repudiar la primera de les herències.
La tesi clàssica (fins al 2013)
En la tesi clàssica (des dels autors clàssics fins a l’any 2013) es va entendre tradicionalment que a la mort de B hi havia dues transmissions en joc:
- L’herència d’A a B, l’herència del primer causant, pendent de ser acceptada per B.
- I la pròpia herència de B.
En tractar-se pròpiament de dues successions, a la mort d’A, el vidu o vídua de B tenia dret a estendre l’usdefruit legal no només sobre els béns del seu cònjuge sinó també sobre els béns de l’herència d’A que integraven igualment el patrimoni de B.
Es liquidaven fiscalment dues successions: d’A a B i de B als hereus de B.
El gir del 2013
L’any 2013, en virtut d’una STS d’11 de setembre, es va produir un canvi radical d’aquesta tesi, després consolidat per la doctrina de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública. Les conseqüències eren substancials:
Successió directa: Els béns passen directament del primer causant a l’hereu final (transmissari). L’hereu intermedi (transmitent) no transmet els béns de la primera herència, sinó únicament el poder d’acceptar-la o repudiar-la (l’anomenat ius delationis).
Legítimes: El cònjuge vidu de l’hereu intermedi no té dret a la quota vidual sobre els béns del primer causant, ja que aquests no passen pel patrimoni del cònjuge mort sinó directament als hereus de l’hereu. Malgrat això, s’intentava reconèixer el valor econòmic propi i autònom del dret d’acceptar o repudiar l’herència del primer causant.
Efectes fiscals: Es liquida un sol impost de successions (del primer causant al transmissari) i no dues transmissions encadenades, segons els criteris dels tribunals economicoadministratius. Segons aquests, el termini de prescripció per a la liquidació de l’herència del primer causant comença a comptar no des de la mort d’aquest sinó des de la del transmitent.
El retorn a la tesi clàssica (2026)
Aquesta tesi moderna a penes ha durat uns pocs anys.
Efectivament, amb caràcter recent, el Ple de la Sala 1a del T.S., en una recent Sentència de 3 de juny de 2026, conscient d’una realitat social —que els drets dels legitimaris del primer causant podien veure minvats els seus drets en aquesta successió en benefici dels hereus de l’hereu— ha «tornat» a la tesi clàssica (l’existència de dues transmissions).
Així les coses, en tornar a la casella de sortida, es posa en evidència que en Dret, especialment en Dret de Successions, no existeixen axiomes o institucions intocables. El repte dels advocats especialitzats en la matèria és convergir llavors en la plena «actualització» d’aquestes realitats.
Des de Navas Cusí comptem amb equips multidisciplinaris en Dret d’Herències i Successions, Dret Financer i Tributari i Dret Processal, que treballen de manera coordinada per acompanyar el client en cada fase de la successió: des de l’anàlisi de la seva posició com a transmissari o legitimari i la planificació fiscal de l’herència, fins a la reclamació o defensa dels seus drets davant els tribunals.
