Blogosfera Navas & Cusí

El nostre bufet d'advocats Navas & Cusí amb seus a Madrid i Barcelona, té caràcter multidisciplinar i amb una vocació internacional (a Brussel·les), està especialitzat en dret bancari, financier i mercantil
Contacta amb nosaltres
Si prefereix contactar amb nosaltres de forma ràpida i còmoda pot fer-ho directament en els nostres telèfons de contacte. Tenim diverses oficines a la seva disposició:

En els últims anys ha estat abundant la jurisprudència que, en aplicació de les disposicions legals contingudes en el Reial decret legislatiu 1/2007, pel qual s’aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries, i en la Llei de Condicions Generals de la Contractació, en relació amb la Directiva 93/13/CEE, ha consolidat l’obligació del jutge nacional a examinar, d’ofici, el caràcter abusiu de les clàusules contractuals formalitzades entre empresaris i consumidors.

Trobem afectats per Clàusules Abusives en consumidors i empresaris

Quan una clàusula predisposada (això és, no negociada) per l’empresari – entitat financera- en un contracte celebrat amb un consumidor, causa, en contra de les exigències de la bona fe, un desequilibri important entre drets i obligacions, ha de ser declarada nul·la, i, per tant, expulsada del contracte, el qual ha de subsistir segons el principi de conservació de contracte, respecte les altres clàusules.

Així les coses, han estat nombroses les clàusules que s’han pogut veure afectades per la declaració de nul·litat basada en la normativa tuïtiva de consumidors i usuaris, això és, clàusules com les d’interessos moratoris, comissions, venciment anticipat o preu de la taxació de l’immoble en préstecs hipotecaris, entre altres.

És més, fins i tot s’han vist afectades per la nul·litat per abusividad les clàusules sol (és a dir, aquelles que estableixen un límit a la variabilitat del tipus d’interès fixat) o unes altres que afectin els interessos remuneratoris, això és, al preu del contracte, sempre que pugui apreciar-se una falta de transparència material, que es dóna quan el consumidor, fins i tot sent la clàusula correctament redactada des d’un punt de vista gramatical, no hagi pogut ser capaç si es fes una idea total de la càrrega econòmica del contracte i les conseqüències jurídiques d’aquest.

En aplicació del que es disposa en els articles 4.2 de la Directiva 93/13 i 80 i 82 de la Llei de Consumidors, el Tribunal Suprem ha consolidat la doctrina del doble control de transparència, per la qual, aquelles clàusules que afectin el preu del contracte no sols estan subjectes a un control d’inclusió o incorporació (és a dir, el control que dimana de la pròpia Llei de Condicions Generals de la Contractació que ve a examinar la correcció formal o gramatical de la clàusula), sinó també a un control de transparència material, que com s’ha anticipat ve a examinar si la clàusula està redactada de forma realment clara i comprensible per al consumidor mitjà, de tal forma que hagi pogut ser capaç si es fes una idea total de la càrrega econòmica del contracte i les conseqüències jurídiques d’aquest.

Ara bé, assegut tot l’anterior, cal plantejar-se: és tot adherent, és a dir, el subjecte que s’adhereix a un contracte pre-redactat pel professional, un consumidor? I la resposta és inevitablement negativa.

Les Clàusules Abusives entre empresaris

La Llei de Consumidors i Usuraris, en regular el concepte de consumidor, disposa que són consumidors o usuaris les persones físiques que actuïn amb un propòsit aliè a la seva activitat comercial, empresarial, ofici o professió, així com les persones jurídiques i les entitats sense personalitat jurídica que actuïn sense ànim de lucre en un àmbit aliè a una activitat comercial o empresarial.

Per tant, aquells empresaris que s’adhereixin a un contracte predisposat per un professional o predisponente (pensi’s en un Banc), no es veuran beneficiats per la normativa protectora de consumidors i usuaris i en concret, pel règim de clàusules abusives.

Cal preguntar-se si existeix la possibilitat que una clàusula predisposada per un professional pugui ser declarada nul·la en favor dels interessos de l’empresari adherent. I, a pesar que la controvèrsia està servida avui dia, hem de dir que és possible.

En primer lloc, cal tenir en compte que l’empresari, fins i tot no sent consumidor, sí que pot ostentar en virtut de l’estipulat en la Llei de Condicions Generals de la Contractació la condició d’adherent. Així, l’adherent pot definir-se com aquell subjecte que s’adhereix a un contracte d’adhesió amb condicions generals predisposades pel professional o adherent, és a dir, aquelles condicions generals la incorporació de les quals en el contracte deriva de la predisposició i imposició del professional o predisponente, que inserida aquestes clàusules en una pluralitat de contractes.

Sobre aquest tema, ha d’assenyalar-se que la pròpia Llei de Condicions Generals de la Contractació disposa que aquestes condicions han de redactar-se de manera clara, concreta, senzilla i transparent (transparència entesa des d’un punt de vista formal), sense que en cap cas puguin ser ambigües o fosques, de tal forma que de no ser així, això resultaria únicament imputable al professional, comportant la nul·litat de la clàusula.

D’altra banda, el Tribunal Suprem ha obert la porta al fet que es pugui analitzar la possible nul·litat de clàusules subscrites entre empresaris, quan aquestes causen un desequilibri entre les parts i l’entitat financera ha actuant amb mala fe i amb abús de posició dominant. Un clar exemple d’això és la Sentència del T. Suprem de 20 de gener de 2017.

El Tribunal Suprem i l’abús de posició dominant

Segons el Tribunal Suprem, de conformitat amb els articles 7 i 1258 del Codi Civil, i en virtut del principi de bona fe, pot expulsar-se una condició general del contracte quan la mateixa ocasiona un desequilibri de la posició contractual de l’adherent, és a dir, quan la clàusula en si modifica subreptíciament el contingut que l’adherent havia pogut representar-se com pactat conforme a la pròpia naturalesa i funcionalitat del contracte; en el sentit que pot resultar contrari a la bona fe intentar treure avantatge de la predisposició, imposició i falta de negociació de clàusules que perjudiquen l’adherent, la qual cosa vindria a definir-se com un abús de posició dominant.

En definitiva, sobre la base dels referits preceptes del Codi Civil, s’ha pogut blindar el contingut natural del contracte enfront de pactes sorprenents, de tal forma que en definitiva pot postular-se la nul·litat de determinades clàusules que comporten una regulació contrària a la legítima expectativa que, segons el contracte, va poder tenir l’adherent.

I és per això que no resulta d’estranyar que aquesta doctrina hagi trobat acolliment en la recent Sentència del Jutjat de Primera Instància 5 de Palma de data 15 de gener de 2018, que acordava la nul·litat per abusiva de la clàusula de fiançament solidari en un contracte d’arrendament financer celebrat entre un empresari adherent (en concret, un Notari exercent) i una entitat bancària que va actuar com a professional predisponent.

En el despatx Navas & Cusí Advocats tenim un equip d’especialistes en Dret Bancari i Financer amb més de 30 anys d’experiència que ajuden a consumidors i empresaris afectats per Clàusules Abusives, pots contactar-nos a través del nostre formulari de contacte o si ho prefereix pot telefonar-nos al 915 76 11 50 o al 93 487 97 11 i estudiarem el teu cas personalment.

Article següent