La llegítima a Catalunya: T’expliquem com funciona la llegítima en el Dret Civil Català i totes les claus que cal tenir en compte, com ara les donacions en vida o el desheretament.
En aquest article veurem quins són els principals aspectes a tenir presents a l’hora de calcular, reclamar o impugnar la llegítima.
La llegítima és una qüestió que pot generar molts conflictes en la tramitació d’una herència. Existeix la creença que, en cas de mort d’un pare o d’una mare, els fills tenen dret a rebre una part concreta dels béns de l’herència. Aquesta creença és errònia, almenys en part, ja que la llegítima a Catalunya té una regulació pròpia i diferent de la prevista en el Dret Civil comú espanyol.
Què és la llegítima en el Dret Civil Català?
La seva definició legal la trobem a l’article 451-1 del Codi Civil de Catalunya:
Article 451-1. Dret a la llegítima.
La llegítima confereix a determinades persones el dret a obtenir en la successió del causant un valor patrimonial que aquest els pot atribuir a títol d’institució hereditària, llegat, atribució particular o donació, o de qualsevol altra manera.
El primer que observem és que la persona legitimària no ha de ser necessàriament hereva, ni té un dret automàtic a rebre una part de tots els béns que formen l’herència. Aquí rau una de les claus del concepte: una cosa és tenir dret a percebre una determinada quantitat econòmica i una altra molt diferent és tenir dret a exigir o reclamar un bé concret d’una herència.
Qui té dret a reclamar la llegítima?
El Codi Civil de Catalunya estableix qui té dret a la llegítima i fixa un ordre concret en cas que alguna de les persones cridades hagi premort, hagi estat declarada indigna o hagi estat desheretada.
En primer lloc, tenen la condició de legitimaris els fills del difunt. En defecte d’aquests, ho seran els descendents dels fills, si n’hi ha, i, a falta d’aquests, els progenitors del difunt.
En aquest punt trobem una de les diferències entre el Dret Civil Català i el Dret Civil comú espanyol, ja que el cònjuge vidu a Catalunya no té, per defecte, la condició de legitimari. Pot tenir altres drets, com la quarta vidual, tot i que existeixen altres previsions legals aplicables.
Quin és l’import de la llegítima a Catalunya?
Aquest és un altre punt en què trobem una diferència notable entre el Dret Civil Català i el Dret Civil comú.
En el Dret Civil comú, la llegítima es correspon amb dos terços de la base legitimària. A Catalunya, en canvi, la llegítima equival a una quarta part, és a dir, al 25% d’aquesta base legitimària. És important tenir en compte que parlem d’un 25% total a repartir entre tots els legitimaris, no d’un 25% per a cadascun.
Vegem-ho amb un exemple. Imaginem que un pare mor deixant una base legitimària de 400.000 €. L’import corresponent a la llegítima serà de 100.000 €. Per tant, si aquest pare tingués dos fills, cadascun rebria 50.000 €; però si en tingués quatre, cadascun rebria 25.000 €.
Com podem calcular la llegítima a Catalunya?
En el punt anterior hem parlat de la “base legitimària”. Aquest 25% de la llegítima no s’aplica simplement sobre els béns que tenia el difunt en el moment de morir, sinó que cal fer alguns càlculs addicionals.
En primer lloc, s’han de valorar tots els béns que tenia el difunt en el moment de la mort: immobles, comptes corrents, productes financers, assegurances de vida, vehicles i qualsevol altre actiu.
Aquí pot sorgir un primer problema, ja que poden existir discrepàncies a l’hora d’atribuir valor a aquests béns, fet que pot provocar conflictes entre hereus i legitimaris.
En segon lloc, de l’import total resultant s’han de restar tots els deutes que tingués el difunt en el moment de morir, així com altres conceptes, com les despeses d’enterrament o incineració.
Aquest punt també pot ser un focus de conflicte, ja que un hereu pot al·legar l’existència de determinats deutes o despeses que no han de ser acceptats automàticament. Els legitimaris poden exigir documentació que els acrediti i els justifiqui degudament.
En tercer lloc, cal tenir en compte les donacions.
S’ha de computar el valor dels béns donats pel difunt durant els 10 anys anteriors a la mort com a béns de l’herència. També s’hauran de computar aquelles donacions més antigues quan en el seu moment es va establir que eren imputables a la llegítima.
Aquest és un dels aspectes més rellevants de la llegítima a Catalunya, ja que les donacions poden tenir un pes important en el càlcul de l’import de la llegítima.
En aquest punt és important diferenciar entre donació “computable” i donació “imputable”.
Una cosa és que una donació feta dins dels 10 anys anteriors a la mort es computi, és a dir, es tingui en compte per calcular el patrimoni sobre el qual s’aplicarà el 25% de la llegítima. I una altra cosa diferent és que una donació sigui imputable a la llegítima. En aquest últim cas, aquesta donació pot arribar a funcionar com un pagament anticipat de la llegítima.
Per la complexitat d’aquests conceptes, és recomanable que cada cas sigui revisat i estudiat per un professional.
Com es paga la llegítima?
La resposta depèn de cada cas. En primer lloc, cal determinar si el difunt ja ho va deixar previst mitjançant testament, llegat o donació determinada. Si no és així, serà l’hereu o els hereus qui hauran de satisfer l’import de la llegítima a cada legitimari.
La idea fonamental és que parlem sempre d’un import econòmic o equivalent. El legitimari no té dret a exigir un bé concret, com ara un habitatge o una finca, sinó que s’assigna un valor econòmic a la seva llegítima i aquest import és el que té dret a rebre o, si escau, a reclamar.
Què passa si el legitimari no està d’acord amb el que rep?
Si el legitimari no ha rebut la seva llegítima o ha rebut menys del que li correspon, podrà reclamar la llegítima o un suplement de llegítima.
Cal tenir en compte que el termini per reclamar la llegítima o el suplement de llegítima a Catalunya prescriu al cap de deu anys des de la data de defunció del difunt.
Què passa en casos de desheretament a Catalunya?
Si al principi dèiem que pot existir una creença errònia al voltant de la llegítima, passa una cosa semblant amb el desheretament.
De vegades es creu que, si hi ha una mala relació amb un fill, se’l pot deixar sense dret a llegítima simplement deixant-lo fora del testament o mitjançant un simple desheretament. De nou, aquesta creença és errònia, almenys en part.
És cert que, en cas de desheretament vàlid, aquest fill perdrà el seu dret a la llegítima. Però no n’hi ha prou amb deixar-lo fora del testament: han de concórrer unes causes legals concretes i manifestes perquè un desheretament sigui vàlid.
A grans trets, perquè un desheretament sigui vàlid ha de concórrer una causa legal, ha d’estar expressament recollit en un testament, codicil o pacte successori, i s’ha d’identificar expressament el legitimari desheretat.
Com a causes legalment previstes per al desheretament es poden citar, entre d’altres, les causes d’indignitat, la denegació d’aliments en determinats casos o l’absència manifesta i continuada de relació familiar per causa exclusivament imputable al legitimari.
Què passa si el desheretat no hi està d’acord?
Pot passar que la persona desheretada consideri que la suposada causa que justifica el desheretament no existeix, no era prou greu o que, tot i ser certa i greu, posteriorment hi va haver reconciliació o perdó.
El que és rellevant aquí és determinar a qui correspon la càrrega de provar la causa o la inexistència d’aquesta.
L’article 451-20 del Codi Civil de Catalunya estableix:
Article 451-20. Impugnació del desheretament.
- Si el legitimari desheretat impugna el desheretament al·legant la inexistència de la causa, la prova que aquesta existia correspon a l’hereu.
- Si el legitimari desheretat al·lega reconciliació o perdó, la prova de la reconciliació o del perdó correspon al desheretat.
- L’acció d’impugnació del desheretament caduca al cap de quatre anys de la mort del testador.
És a dir, en funció de cada cas, serà l’hereu o el desheretat qui haurà de provar les causes que al·legui.
Hi ha un altre element essencial que cal tenir en compte. Imaginem el supòsit d’un pare que deixa un dels seus dos fills fora del testament i el deshereta.
Aquest fill considera injust el desheretament, l’impugna i es declara que el desheretament no compleix els requisits legals.
En aquest cas, encara que el desheretament s’hagi considerat injust, el fill no es convertirà automàticament en hereu, sinó que únicament podrà reclamar la llegítima que li correspongui.
Conclusió
En conclusió, tot i que existeix una certa llibertat a l’hora d’atorgar testament, això no elimina per si sol els drets de determinats familiars. Per aquest motiu, en patrimonis rellevants, famílies amb fills de diferents relacions, relacions familiars deteriorades o empreses familiars que formen part de l’herència, resulta recomanable una planificació successòria adequada per evitar litigis entre germans, impugnacions de llegítima o conflictes testamentaris llargs i costosos.
Per això, algunes recomanacions són:
- Atorgar testament amb l’ajuda d’un professional que l’adapti correctament al Dret Civil Català i evitar models genèrics.
- Documentar correctament totes les donacions fetes en vida i determinar si són o no imputables a la llegítima.
- Valorar l’impacte de les donacions sobre la futura base legitimària.
- Preveure la forma de pagament de la llegítima per evitar bloquejos entre hereus i legitimaris.
- Si es pretén desheretar, fer-ho amb causa legal, redacció precisa, prova suficient i amb l’ajuda d’un professional.
- Revisar periòdicament el testament si canvien les circumstàncies familiars, patrimonials o fiscals.
A Navas & Cusí comptem amb advocats experts en herències que poden assessorar-lo en la planificació, tramitació i defensa de successions amb béns, hereus o documentació en diferents països. El nostre equip analitza cada cas des d’una perspectiva jurídica, fiscal i patrimonial per oferir una estratègia segura i adaptada a les seves necessitats.
